Vaig arribar a Anantapur la nit del 14 al 15 a les 5 del matí després d'un vol sense cap ensurt i del llarg camí fins aquí amb cotxe deixant-me ja omplir per les olors de l’India.
Varem parar a mig camí des de l’aeroport a prendre un te en un dels xiringuitos de la carretera
El de la foto ens va convidar a un bon tros de canya de sucre.
Dormir una mica i a les 8,30 sortíem ja cap a Amarapuram , a 120 km. per anar a visitar a una escola. 30 nens... uns ja operats i d’altres casos nous.... i a la que portes vistos els primers ja no pots contenir les emocions que broten -cas rere cas- amb la força d’aquesta terra...... alegria en veure el progrés dels casos operats..... unes ganes boges de fer tot el que puguis per arreglar els problemes que veus en els nous.... i la companyia de la impotència en aquells que la teva tècnica no pot fer res, nomes donar un somriure i quatre carícies que volen transmetre tot el que voldries fer per ell.
De tornada alguna becaina que altra al cotxe... contemplar aquesta terra de un verd esplèndid aquest any desprès de les pluges abundants i un retorn constant de imatges d’aquests nanos vistos.
Dormo be i avui som-hi cap a Kuderu... al centre de paràlisis cerebral.... visitem tots els nens del centre operats durant el 2007 i avaluem el seu progrés... Desprès, 26 casos nous per tractar d’esbrinar que podem fer per ells.... i jo m’encanto veient la extraordinària capacitat de comunicació d’en Mutha amb aquests nanos mentre els explica !!! i aconsegueix !!! , que ells mateixos exercitin les seves articulacions. L’emoció puja i en aquells moments ja em sobra tot però ell em reclama per comentar possibilitats quirúrgiques i s’obre entre nosaltres una extraordinària complicitat per valorar i revalorar que més podem fer i es en aquells moments -que no se explicar de cap manera- quant un es sent absolutament ple i feliç i, deixem que ho repeteixi... AFORTUNAT DE VIURE-HO
Es fan les tres i anem a prendre un xapati i una truita.... i es com si la nostre adrenalina tornés per uns moments als seus nivell normals i al acabar tornem-hi. En Jesús, el company trauma que va arribar el dia 1, havia preparat alguns cassos més complexes per comentar junts... els visitem un a un... poc a poc.... en Mutha diu la seva i nosaltres la nostra... en dos cassos ens proposem guixos correctors seriats... els tindrem uns dies a l’hospital per canviar el guix cada dos o tres dies i anar conformant les articulacions fins arribar al punt que amb l’acte quirúrgic puguem assolir la desitjada normalitat del seu peu.... sis casos més els afegim al programa quirúrgic del divendres per tractar de jugar-nos-la junts... creiem que entre els dos ens em sortirem.... en altres tres casos posem ja guixos que canviarem a la setmana..... i també em alguns casos –sempre ha de treure el cap la impotència- no els podem oferir res més que un dels caramels que per a ells hem portat... i les carícies que ens resten......
Arribem prop de les sis... una bona dutxa.... passar els apunts dels casos revisats i les indicacions dels nous cassos i a la poca estona en Mutha que truca a la meva porta amb l’excusa de portar-me el nou planing de la cirurgia de divendres ja fixat. Ens quedem xerrant una estona. M’explica el nou projecte que ha començat amb malalts amb afectació medul·lar. Està molt il·lusionat amb prop de 100 casos de malalts que ha recol·lectat de diferents pobles... jo amb la meva impulsivitat i mentalitat limitada li dic que es un programa que pot resultar molt costós i amb pocs resultats....... em mira somrienent i em diu: els podem donar molt carinyo i les famílies poden aprendre bé tres coses bàsiques que els poden canviar la vida: tenir cura de la orina i la defecació, la prevenció de les llagues de decúbit i la mobilització de les seves extremitats afectades per prevenir rigideses...... jo callo... me’l miro ... i penso que soc un afortunat de estar ara amb ell.
Avui, continuo escrivint després de 24 hores més. Hem anat a visitar a Kutacheburu, un poble a uns 70 km. d’aquí. La mateixa història amb matisos inexplicables nous.
Al acabar la visita hem anat a veure una família en la que tenen un nano de 16 anys amb paràlisis cerebral profunda. Viuen en una reduïda cabana de fusta el pare –ara esta limitat perquè es va trencar el braç en un accident- la mare i el nano. Des de la RDT han començat a gestiona’ls-hi una vivenda nova decent i un ajut mensual.
Estava algo tocat i he volgut donar un petit tomb per el poble i he guardat algunes imatges
Bé, demà primer dia de quiròfan. Amb en Jesús ens hi fotarem fins al coll.
Un fort petó i fins aviat
20-9-08
Torno a ser aquí. Havia escrit tot lo anterior i no ho havia pogut enviar, problemes informàtics ho impedien i també la feina, ja que ha estat una setmana molt intensa només arribar. Amb Jesús, que marxarà ja dijous que bé, teníem molta feina preparada per anar fent entre els dos, no sols clínica sinó també d’organització i preparar el programa dels que vindran darrera i les condicions del treball d’aquests mesos.
Bua.... quina pasada !!!!!! Ahir va ser un dia de quiròfan d’aquells del tot adrenalinics. Havíem previst un munt de cirurgies per a fer entre els dos i amb casos “complicadillos” d’aquells que t’encaparras i dius: ha de sortir.... i tio..... SURT !!!!! Quina complicitat tio, quina disfrutada, en Mutha estava feliç a tope i nosaltres ja no et dic.
Avui: passar visita al matí. Després treball de posar en ordre casos vistos i operats. Jo ahir vaig pensar: demà dissabte a migdia em fotaré una bona migdiada i a la tarda a donar un tomb per Anantapur. A l’hora d'anar a dinar es presenta en Mutha per recollir-nos i anar cap a l’hospital... un dels nanos plora molt i vol que anem a veure que passa... Pel cami li he fet aprendre (tot fent-nos un bon fart de riure amb la seva pronunciació) una frase en castellà de la que ja coneixia la última paraula: “esto es una tocada de cojones”.
Res important, el nano estaba bé, hem obert el guix per si de cas i tornar cap a la RDT doncs teniem una reunió a les cinc amb Anne Ferrer per seguir planificant el futur d’aquests messos.
Estic bé, molt bé i com ja pots imaginar, disfrutant de poder viure tot això altre cop
Fa uns moments que en Jesús m’ha convidat a una bona cervesa a la seva habitació. Després a sopar i enviar-te, si puc, un abraçada. Fins aviat
Xavier
