d'ous

“Con un par de huevos !!!!!! diuen els castellans…..i no he pogut per menys que associar la frase a lo que avui vivia”, això escrivia jo el divendres.

He anat a visitar a Nallamada, un poble que està a casi dues hores de Anantapur.

Es una zona en la que es va començar a treballar fa poc i hi tenim alguns pacients que hem anat operant. Anava a revisar com estaven i visitar-ne de nous.

Davant de on jo visitava m’ha cridat l’atenció que s’han anat ajuntant gent i de repent començant a arribar rikshaus carregats amb un munt de caixes d’ous…… Evidentment he preguntat.

Resulta que des de allí es reparteix a cada família necessitada un ou per fill i dia de la setmana. Fan la distribució quatre dies a la setmana (avui era un d’ells) i les famílies s’emporten els ous i una quantitat de gra de soja com a suplement nutricional per la família. Gratis.

He seguit visitant ...i al acabar m’ha entrat la curiositat matemàtica… ¿quants ous es reparteixen mensualment ?

En Nagras, el tècnic ortopèdic m’ha acompanyat a preguntar a les dones responsables del programa de nutrició i hem estat fent càlculs. Nomes a Nallamada es reparteixen uns 18.000 ous al mes. Si. !No m’he equivocat en els ceros….he dit 18.000 !!!!. Això per el que fa referència a aquella zona a la que ens trobàvem. He seguit després investigant. A tota l’àrea del districte d’Anantapur en que treballa la Fundació i ha 21 àrees com aquesta, unes mes poblades i d’altres menys…..

En fi……al final de les operacions aritmètiques el resultat final es: al dia es venen a repartir uns 10.000 ous. Si he dit : al dia 10.000 ous !!!, uns cinc mil parells d’ous al dia.

Evidentment m’ha quedat una sensació clara d’estar aportant una petita ajuda a tot un autèntic desplegament de forces per reduir l’impacte de la misèria en aquestes terres.

Hem acabat del tot la feina -i els càlculs- i m’han acompanyat a dinar a un restaurant del poble. Avui tenia la cuina davant mentre anaven fent el que desprès ens menjaríem…… jo també m’he pres el meu ou dur…acompanyat de xapati…. Un “no se que” que tenia molt bon gust ….i una mica d’arròs.

I el meu cap seguia pensant que “quin parell d’ous !!!!!!!! “...

Al arribar a la tarda a l’hospital.....

....tornar a veure els nanos operats i desprès cap a al campus.....una bona dutxa i deixar el cap tranquil de càlculs aritmètics... hi ha coses inexplicables. Només s’explica si un pensa que hi ha gent amb un parell de collons !!!!

Un petó

Xavier

brothetrs in arms

Que et puc dir ?

mentre escolto a Mark Knopfler “Brothers in arms” recent dutxat. Son les 8,30 del vespre i acabo de posar ordre a les anotacions de tots els malalts revisats avui.

Ha estat un d’aquells dies intensíssims de feina i de emocions… i ja saps que no puc callar.

Mira he sortit a les 9 per anar a visitar a dos pobles: Kuderu , on hi ha el centre de nens amb paràlisis cerebral que ja coneixes per d’altres vegades que te’n he parlat i que a mi hem te el cor robat dons m’entusiasma tot el personal, profes i fisios, amb el treball que fan i la dedicació que tenen. Ademes porto ja operats bastants nanos dallí.

Revisions i nous casos.

Et parlaré d’un cas: recordes a Lackshmidevi?, la vaig operar al gener i no podia caminar, s’arrastrava ....ha entrat caminant amb les seves crosses i dempeus. Imagines la alegria que es pot arribar a sentir?

Un munt de revisions..de casso nous...un munt d’alegries al veure l’evolució de tots els operats i sensacions molt profundes de impotència per no poder fer res per alguns cassos molt límit. Només les carícies i l’afecta que puguis donar amb uns minuts, intentant suplir amb elles la solució de per vida que voldries donar-los.

Al acabar, cap a Uravakonda..una bona estona mes de cotxe per arribar a un pobla bastant llunyà.. Mes visites...revisions...nous cassos .... alegries...emocions ....impotències....carícies .... calor...bastanta calor....donar voltes al cap buscant sol.lucions per cassos que no en tenen.... Nichitha, 6 anys..pseudoartrosis infectada de tibia amb el turmell destruït i la cama que es doblega a cada pas per on no ha de fer-ho......i tu que no veus res mes possible que l’amputació....i el cor es revela i busques altres possibilitats per no arribar-hi.....

Al acabar he escrit un missatge de mòbil, a una personada estimada dient-li:

“Estic a l’últim reco d’aquest mon. Porto visitats 50 nens amb totes las deformitats i problemes imaginables. Son les 3 i vint i anem a veure si mengem algo per desprès anar a l’hospital a veure els 9 ingressos per operar demà. Estem a 80 km. Però tranqui....estic feliç. Un peto.”

Ens han donat de dinar allí mateix.

Al despatx on hem dinat unes inscripcions a la paret enfortien molt mes encara el desig d’arribar a tots

Al acabar de dinar he aprofitat per treure el cap en una reunió mensual dels “health community workers” (treballadors de la salut de la comunitat) son dones a les que es forma en els aspectes mes basics de salut per que puguin ser capaces de detectar problemes i fins i tot actuar com a personal sanitari, sense ser-ho, davant dels problemes de les àrees rurals allunyades de tots els centres de salut.

M’ha fet gràcia com em mostraven els seus botiquins i pastilles. Totes amb el sari verd , així son fàcilment reconegudes per tots els membres dels pobles.

Hem rigut fent-nos unes fotos...mentre el meu cap no deixava de pensar en la mancança del mes elemental en aquestes àrees i que es supleix amb formació a qui te l’esperit de servei i potser no te estudis ni mitjans per obtindre’ls.

Hem sortit cap a l’hospital. Al arribar-hi, i entrar a la planta, em trobo entre els 9 nens ingressats per operar demà a Lacksmi del centre de Kuderu, la coneixeu també des de el gener en que os vaig enviar la seva foto repartint aigua a la resta de nens del centre. Demà li farem una petita cirurgia a la cama dreta per millorar mes el seu estat....amb quina alegria ens hem saludat.....

Estava encara a la planta quant m’han portat dos nens amb malformacions severes...un de 20 dies de edat amb dos peus bots i ambdues caderes malament a part del femur dret...he demanat rx ...demà podré veure-les i decidir si puc fer algo. L’altre, de uns dos anys, amb una malformació congènita de la tibia esquerre...impossible caminar...he demanat també rx i demà prendré decisions.......ojala i hagi possibilitats.

Tios...potser tot això està escrit sense pensar-ho gaire, però està escrit a cop del cor tocat per un dia molt llarg on ha bategat molt intensament.

Xavier

"wonderfull tonight" (Juliol 2007)

Hola a tots:

Les coses van be tot i que les situacions inesperades marquen el ritme d’aquets dies. Vull dir que un projecta fer les coses de determinada manera i desprès… la india imposa el seu ritme i el seu modus.

Estem em dificultats per connectar-nos a Internet, aquest es el motiu del silenci.

La salut be, fora de les esperades cagarrines i les normals dificultats d’adaptació al medi. Sempre costa adaptar-se al menjar..la calor …la higiene…els mosquits…en fi…res insuperable tot i que esta present en el dia a dia. Aquesta vegada, al ser època de monsons fa que plogui sovint, el temps es mes humit i la xafogor important, cosa que fa espavilar als mosquits.

El ritme de treball es intens però no tant demencial com d’altres vegades...tot i que al estar en Mutha inactiu a causa de un accident de moto que va patir tres dies avants de que jo arribés fa que tots els dies els hagi de compartir amb Nagras, l’altra tècnic ortopèdic que tot i ser un tio la mar d’eixerit es el desordre en persona i es fa difícil a vegades superar el caos amb que condueix la feina.

Estic revisant bon nombre de malalts operats en d’altres estades i la veritat es que els resultats son molt bons amb general. No hi ha cap complicació seriosa i la majoria dels nanos operats han fet canvis que per ells han estat molt importants de cara al futur.

L’Andrea crec que es troba en bon estat d’adaptació després d’haver passat els normals alts i baixos que suposa enfrontar-se a un mon completament diferent lluny de casa. Ha estat bàsicament treballant amb mi i a partir d’avui s’ha incorporat a treballar amb tres metgesses mes que estan fent-ho a l’hospital de la sida.

L’ambient al campus es eixerit i a ella la veig molt incorporada. Hi ha uns altres deu cooperants, la majoria d’edats similars a la seva. Tenia planejat ella marxar avui a Hampi (un lloc molt bonic ple de temples i un bon paisatge prop de un gran riu) amb dos cooperants mes i passar allí el cap de setmana, però crec que unes cagarrines li poden acabar xafant el plan. Vorem com es troba a ultima hora.

Havia deixat escrit fins aquí el divendres a la tarda i per le vostre tranquil·litat he de dir-vos que l’Andrea es a Hampy....va marxar a les dues de la matinada amb tren desprès de que se li arregles la panxa una mica i de una pluja torrencial monsònica que va ser una passada.

Ara es mati de diumenge i desprès de treballar ahir tot el dia amb els informàtics per deixar a punt el programa de seguiment dels malats amb l’entrada de tos els cassos i les fotos dels seguiments estic de descans...a la habitació escrivint per vosaltres tot això en el nou ordinador que gracies al Mingu tinc a ple rendiment i acompanyat per música a tope, m’han deixat dos altaveus d’aquells petits i com no tinc ningú a les habitacions del costat estic acompanyat per les millors seleccions de musica, els millors records i la intenció de fer-vos arribar quatre ratlles...... Xavi: esta sonant “wonderful tonight” de Eric Clapton....un record especial per tu, gracies per trucar-me aquesta nit.......

Un petó a tots

sembla que això s'acaba

Sembla que això s’acaba….. i el cistell està molt ple ... es aquell moment en que costa moltíssim marxar....

Avui he passat visita al mati a Bathallapali per donar algunes altes. Deixo els últims tres nens ingressats fins dema esgotant que no apareix-hi cap problema en el seu postoperatori. Passat dema vaig a Bangalore ja per agafar l’avio a la nit.

Avui amb Mutha, desprès de passar visita a l’hospital hem anat a Kuderu.... ultimes visites, ultimes revisions i comentar entre nosaltres diferents aspectes de la feina d’aquests dies i del futur.

Jo tenia la d’intenció de anar al centre de nens amb paràlisis cerebral per passar amb ells una ultimes estonas jugant i contemplant-los.

Estàvem dinant i abans de que jo pogués demanar anar-los a veure m’han dit: has de passar ara per el centre de paràlisi cerebral... i ha una nena Nalinakshi que fa nomes tres dies ha començat a caminar sola...te 5 anys....

D’altres, que ja fa mes temps que n’han anat aprenent la voltaven corren...jo penso que eren conscients de la seva alegria.....una festa !!!!!

No se qui estava mes content si ella o en Mutha

Al marxar... apa ... a ajudar a espenyar la cadira de rodes d’una altre nena que encara no ha arribat on ella

Costa molt arribar fins aquest punt...... son anys de treball de tot l’equip amb els nens que allí viuen acollits, la majoria no tenen família o han estat
abandonats....

Dissabte vaig estar visitant a Uravaconda .... un poble lluny d’aquí..... i de tots els hospitals. I havia un noi que s’havia operat el desembre...els seus pares han migrat a Hyderabat, uns 500 km d’aquí.... està sol...no havia pogut desplaçar-se a cap centre per retirar-se el guix...... i no hi havia mes possibilitats de portar-lo fins a un dels tallers d’ortopèdia en d’altres pobles.... “Muthu.. el guix es pot treure només amb l’aigua així que som-hi..una galleda i a per feina.....”

Desprès de retirar el guix a mossegades –com qui diu- van anar a dinar.

Ben dinat Mutha hem vol ensenyar una iniciativa que ha posat en marxa fa tres mesos.....

Cada dissabte del mes reuneixen a cinc pobles diferents –cada setmana a un d’ells- nens amb paràlisis cerebral amb un dels seus pares. Son de zones zones molt llunyanes i amb dificultat per anar a tractar-se al centres.....es passen el dissabte els pares i les mares amb els nanos i els profes i fisios –que es desplacen allí- ensenyant-los les tècniques bàsiques de fisioterapia per que puguin tractar-los ells a casa....

De moment tenen a 70 nens en aquest programes........ una passada veure els pares treballant amb les manipulacions de les articulacions de les seus fills .....

Muthu ja te posat l’ull a alguns pares que semblen mes espavilats i vol arribar a formar-los perquè siguin ells els que treballin amb d’altres pares dels seus pobles..... Comentava aquesta tarda a Vicens Ferrer, mentre xerràvem una estona, com he pogut veure directament aquesta autentica circulació sanguínia que arriba des de el cor fins els capil·lars mes llunyans .... això possiblement no surti a cap reportatge dels gran mitjans de comunicació sobre la fundació però es una autentica passada...

Una estona mes de feina a Kudero i al anar-me’n un parell de micos de la zona estaven expectants... potser volien despedir-se.

Demà donar d’alta als últims nens ingressats i ultimes revisions a Bathallapali..... dimecres cap a Bangalore per agafar l’avio a la nit.....

Unes quantes hores de viatge en les que de ben segur que el cap i el cor començaran a sedimentar tot això.....

Un petó

Lakshmi

Però això es la India ..... ahir al vespre l’ultima cosa que vaig fer va ser passar per l’hospital per veure els malalts pendent de cirurgia per avui........ hi havien previstos fins a 15 ingressos...... al final només ingressen 12....d’ells 3 els fan enrere els anestesistes.....no es poden operar sense tractar prèviament patologies de base, unes mes importants i d’altres banals..... , be, com queden nomes 9 aprofito per colar ja a Suseela........el seu peu està preparat....... vaig a dormir tard amb el cap repassant mentalment les cirurgies a fer avui..... no dormo massa be....m’aixeco ales 6,45 ..a les 7.30 sortim cap a l’hospital..... al arribar ens diuen que un dels malalts per operar s’ha fugat... suposo que pors de última hora...... insisteixo als anestesistes que revisin Suseela mentre anem fent les altres cirurgies....... a final de mati al acabar les cirurgies em diuen que Suseela no es pot operar....s’ha de tractar prèviament........un quinze dies per lo menys ..., ja no serè aquí i no ve cap altra trauma darrera meu fins l’estiu... que faig ?....... m’emprenyo? ..... ho envio tot a la merda?.....
Paro un moment.... respiro i penso...això es l’India i has de seguir aprenent que les coses no som com voldries...costa...però es una constant, especialment aquesta estada...
Ahir vaig estar revisant nens del centre de paràlisis cerebral de Kuderu operats des de el 2003......

L’equip de profes i fisioterapeutes que cuiden d’ells son una passada.... el que mes em va sorprendre no va ser sols el bon estat desprès de les cirurgies fetes sinó el progrés mental de capacitat de relació de molts dels nens..... son uns fieres treballant.

Deixem que et passi una foto que resum una historia.......
Es va fer l’hora de dinar quant acabem de visitar .... al preparar-se els nens per dinar vaig veure’ls a tots asseguts a terra i a Lakshmi -que el desembre 2003 quant la varem operar no podia caminar- passant per tots ells amb una galleda d’aigua, un per un, perquè es rentessin les mans......

Havíem treballat força i era tard...però potser ja no feia falta que mengés res ...m’havia omplert l’emoció..... val la pena ... si ... val la pena.
Be... fins aviat ... si aquesta India no disposa el contrari.

Un peto.

Xavier

Suseela

Sovint em costa escriure perquè tinc la certesa absoluta que no sabre transmetre res del que estic vivint i que empobriré totes les emocions i sentiments i pensaments a l’hora de passar-los al paper ... i passen els dies i arriba un punt que no pots mes que tractar d’explicar-ho encara que ho esguerris.

La feina va a bon ritme.... no hi ha complicacions amb els nens operats i crec que haurem ajudat a un bon grapat mes.

Aquest es el nucli fonamental del meus dies aquí...son moltes hores de treballar i amb una gran concentració dons cada gest quirúrgic o decisió que prens te moltes repercussions sobre cada una d’aquestes persones a les que potser en molt temps no els arribarà una altre opció de encarrilar el seu problema...i ets conscient d’això i procures donar al màxim.

Impressiona l’actitud d’alguns d’aquest nens davant el dolor...aguanten ferm molts d’ells i a vegades no puc mes que sorprendrem....

Mireu en Ganesh, mentre li feien l’anestesia espinal aguantava com un home, ni una llàgrima ...ulls tancats apretats i llavis bufant.....

Al anar a visitar a un munt de pobles et dona l’oportunitat de descobrir infinitat de detalls de la vida quotidiana d’aquesta gent ...els seus costums...el seu viure.....i sobre tot de topar-te contínuament amb mirades que reflecteixen tota una situació....destaquen sempre les mirades dels nens...

Aquesta ultima es Suseela..la recordeu?....hem anat fent canvis de guixos ...hem hagut d’abandonar el peu esquerra dons serà per cirurgia mes complexa mes endavant ...seguim lluitant amb el peu dret que respon prou be i dimarts arriba el moment de la cirurgia

La foto no es molt bona però te valor dons Suseela es molt seriosa....dissabte al mati..desprès de fer-li el tercer guix vaig veure que em començava a somriure ...... li ha costat fer-ho com a nosaltres ens esta costant el seu peu...espero que aquest somriure que ja ha arribat sigui com un presagi de la cirurgia de dimarts.

No tot es quiròfan.... també vius la vida d’aquí..El dimecres passat va ser la boda de una filla de Dasarath, el director del programa de discapacitats..... va ser un bon moment per viure de la vora al seus costums...tot un festival de color... i tractes constantment d’entendre la seva cultura i deixar-te sorprendre per tot això...

En un moment de les celebracions varem coincidir amb uns quants companys de l’hospital de Batahallapali que ara us presento:

Al meu costat, Dr.Alexander de cirurgia, desprès....amb la samarreta del Madrid !!!!! Dr.Harish anestesista...mes a la dreta Madam...ginecoleg ..un gran tipus...i a la dreta del tot Durguesh..pediatra i director de l’hospital.... varem estar a gust fora de la feina gaudint de una festa prèvia a la boda la nit avants....

D’altres moments al dia compartim amb Mutha...una de les nostres passions que es anar tranquil•lament a veure els diferents tallers de les nenes discapacitades i fer petar la xerrada una estona amb elles......

En fi, .... que no patiu per mi ...estic be i en la meva salsa a tope

Fins aviat.

Xavier

Midathur

M’aixeco a les 7.00…dutxa..esmorzo a la cantina…. Pinya..te i galetes….
A les 8 el jeep amb el driver….sortim del campus i esperem a Mutha que viu just al davant, nomes creuar la carretera….

Anem a pasar visita a Batahallapali mentre contemplem com la vida fascinant es manifesta en el camí fins l’hospital…

Pase de visita als nens ingressats operats ahir.

Veure que estan be.... jugar amb ells.... i algun detallet que ajuda a distreure’ls del dolor

Al sortir..foto ….per la posteritat. Aquest es un equip indescriptible –Nagras a l’esquerra i en Mutha a la dreta- seriosos….com demana el moment. Ells fan possible tot aixo.

Desprès de l’hospital avui toca anar a visitar a les terres d’en Mutha. El poble es diu Midathur , a una hora amb cotxe….primer hem de creuar Anantapur…..la vida que bull per tots costats…

Durant el camí a Midathur amb Mutha xerrem de la vida…de com ens canvia tots els plans que puguem fer i ens presenta els seus…..
Al arribar…nens i familiars esperant……una pixadeta i a començar…son les 11

Revisions de casos operats ... estan be….la immensa majoria……però m’enganxo quant trobo a Suseela.

Te 5 anys i li han recidivat els seus peus bots operats fa dos anys….. miro el calendari: …”Mutha jo marxo el 8 de Febrer, si ingressa demà dissabte podem posar els primers guixos i fer canvis cada 4 dies fins arribar al dia 1 i operar-la… hem de fer-ho… va ”, no hi ha cap resistència…es posa en marxa el pla.

Desprès de unes 20 revisions segueixen 14 casos mes nous….aquí la cosa es posa dura….a quin mes fort…son molt límit…… i ... has de prendre una decisió…la visita de cada pacient es llarga… possibilitats de millorar-lo…..situació familiar per seguir desprès el tractament……. valorar els mitjans del que disposem… i al final a uns els diràs que endavant i d’altres hauran d’esperar a que disposem de mes mitjans i fins i tot en alguns s’hauran de prendre decisions dures… amputació de una cama…. cap possibilitat de recuperació….lluitar perquè descobreixi un sentit a la seva vida de discapacitat i tractar de buscar la seva incorporació social en el seu estat……

Una mare ens prega si per lo menys podem arreglar els braços al seu fill…si no les cames

En un altre nen s’ha de posar en marxa un pla urgent de nutrició……una nena ha de ser operada abans de que passin els anys i repercuteixi en les seves caderes……son 34 histories…34 nanos i pares i mares…. Son 34 llisons….. entre ells hi ha moments molt feliços com retrobar a Lakshmi - la recordeu ?- seguint un bon curs de recuperació

Però també casos de impotència …… de haver de buscar d’altres ajudes que la de fer que caminin…potser que se sentin també persones a pesar de la seva discapacitat…i casos per lluitar fins al límit…..en dos cassos mes en Mutha em diu: “el quiròfan del dia 30 esta ple però aquest nano l’hem de afegir”…i ho diu com si em demanes permís….si en algun moment m’atrevís a dir prou…..la seva petició m’ho desmuntaria….no hi ha discussió…nomes una mirada … i prendre el nom ……….

Acabem tard…. Es reparteix dinar a tots els nens i acompanyants que han vingut des de
lluny …

Amb mi es marquen un detall i anem a dinar a un restaurant en una cruïlla al sortir del poble. Em recorda la benzinera de Altafulla, esta ple de camions i gent que ha parat a dinar…es la carretera que va de Bangalore a Hayderabat…una via important de comunicació del sud de l’India

El lloc te bona pinta i fins i tot crec que hi pots fer una becaina, canviar-te de roba i netejar-te les dents…(no us perdeu els raspalls de dents penjats de l’arbre).

…..m’espera un bon dinar …chapati …arros…pollastre tallat a trossets…..pica bastant…..

Al acabar els nens se’n van cap a casa i nosaltres retornem a Anantapur al campus. Una parada per el camí per fer un te….i veiem dues generacions…la nena emparrada amb netejar aquesta India increïble i l’avi al que m’ha semblat que se li queia la baba amb la neta.

Abans d’entrar a la meva habitació ens assentem a la vorera amb en Mutha….estem contents…hi ha bons resultats i ens hem emparrat en uns quants casos que no preveiem….. hi ha molta complicitat …i molta energia. Hi ha ganes tio… i ha ganes !!!!. Dema dissabte quedem a les 8 per passar visita a l’hospital…..i fer els primers guixos de Suseela……diumenge a les 9 del mati per anar a visitar a Kaliandurg…son les 7 del vespre, m’he dutxat i aprofito per fer-te quatre ratlles, en Mutha es presentarà de un moment a l’altre, ben segur…..no se de que xerrarem...però es igual…..potser tant sols ens mirarem i sabrem que els dos estem del tot enganxats per aquets “intocables”.

Tot axó ha passat avui...i alguns detalls us els he pogut recollir en aquestes fotos.

Un petó.