Wednesday, October 01, 2008

estic viu

Ep.. seguim a tope.

Diumenge passat, després d'una primera setmana prou intensa, varem decidir anar al cine amb Mutha i Jesús per distreure’ns una mica. “Mutha, porta’ns a una peli d’allò més india. Sentimental a tope... ball, musica, etc... en fi... un bolliwood tuti plan”.

09_1


No ens va decebre el mes mínim. Una disfrutada, no sols per la peli sinó per l’ambient.

Una historia d’amor entre dos adolescents que es perden de vista –cada familia va a viure a diferents llocs- i es retroben al cap dels anys i no es reconeixen. Se’ls veu que es fan gràcia i ell va com boig darrera d’ella , però ella no vol cap més relació doncs segueix sospirant per el seu Balagi... el nom del nen . Les amigues d’ella... la pandilla d’amics d’ell... lluites... somnis... amors i desamors... en fi tots els ingredients a la pantalla... i a les butaques en Mutha i jo menjant cacauets i el públic, de totes les edats i ple a vesar, sense cap mirament d’expressar el seus sentiments... aplaudiments... sospirs... crits d’emoció... una disfrutada total.

09_2



09_3


La setmana comença amb dilluns, dimarts i dimecres, visites a diferents llocs, però un d’ells queda especialment gravat: dimarts sortim a les 8 del mati per anar a un poblet a tres hores en cotxe, el nom del poble es Kundurpi però per nosaltres quedarà per sempre com “Where Christ lost the chappels”. Li explico pel camí a Mutha que aquesta és una expressió que utilitzem per referir-nos a un lloc llunyà, i lògicament es peta .

Travessàvem tot un seguit de poblets a quin més cridaner

09_4



09_5



09_6


En un petit local que és l’oficina rural de la RDT al poble ens han reunit un munt de canalla.

09_7


Primer organitzem la visita, dues taules amb un cobrellit serviran de llitera d’exploració... i som-hi... un rere l’altre, comencem a tractar de buscar solució a lo que a vegades no en té i es fa difícil acceptar-ho quan es així.

Es fan les dues i suggereixen tallar per dinar... la gent ha vingut també de lluny i se’ls servirà dinar a tots... nosaltres desmuntem la llitera i ara ens servirà de taula de menjador... en Jesus, en Mutha i els treballadors socials de la zona... Acabat l’àpat tornem-hi.... així fins acabar l’últim cas. No us puc explicar un a un cada cas i cada emoció... m’agradaria però es impossible... jo no en sé... i la força de cada moment es brutal.

09_8



09_9

Sortint ja del poble, eren les cinc de la tarda, ens creuem amb la sortida de les nenes de l’escola... nosaltres crec que hem fet els deures... espero que elles també.

09_10


De camí cada imatge d’aquesta terra rural et sobta i voldries recollir-les totes... al final en Mutha i jo som víctimes de la son i fem KO.

09_11


Dimecres visita a Bathallapalli... un altre cop un munt de canalla i Jesús esgotant les seves ultimes hores aquí. Avui dijous ha marxat ja de tornada. Crec que hem fet un bon equip durant aquets dies.

09_12

Quiròfan al mati, i a la tarda passar visita als operats. Uns dormen tranquil•lament i d’altres els pares s’ho munten com poden per ajudar-los a passar les primeres hores de dolor.

09_13



09_14


Els dies que no són de quiròfan la planta es mes tranquil•la i m’agrada passar visita per jugar una estona amb la nostra “clientela”

09_15



27-9-08

No havia pogut escriure des de llavors. Hem seguit un ritme intens i, de moment, les cirurgies sense problemes.

Ahir es celebrava el dia internacional dels sords. A Bukaraya Samudram, un poblet prop d’aquí on la FVF ha obert un dels 4 col•legis que té per a nens sordmuts, es feia tot un festival per celebrar-ho.

Van reunir més de 600 nens que són el total de nanos acollits en les 4 escoles per sordmuts. Ja us podeu imaginar, tot tipus de representacions entre tots el diferents nivells de les 4 escoles.

09_16



09_17



09_18


Avui diumenge he passat un moment per l’hospital de sida de la FVF a Bathallapalli. Una visita a la planta de pediatria per veure Shiva, orfe que té una tuberculosi i ha fet un parell d’abscessos que potser haurem de drenar.

09_19

La resta de companys de planta de pediatria de HIV:

09_20



09_21



09_22


Repartir carícies , somriures, i caramels ...

Ja veus... a tope....

Una abraçada

Xavier

Saturday, September 20, 2008

mira...

Mira…pensava fa uns moments que sóc un autèntic afortunat de poder tornar a viure tot el que estic vivint.

Vaig arribar a Anantapur la nit del 14 al 15 a les 5 del matí després d'un vol sense cap ensurt i del llarg camí fins aquí amb cotxe deixant-me ja omplir per les olors de l’India.

Varem parar a mig camí des de l’aeroport a prendre un te en un dels xiringuitos de la carretera

08_1



08_2


El de la foto ens va convidar a un bon tros de canya de sucre.

Dormir una mica i a les 8,30 sortíem ja cap a Amarapuram , a 120 km. per anar a visitar a una escola. 30 nens... uns ja operats i d’altres casos nous.... i a la que portes vistos els primers ja no pots contenir les emocions que broten -cas rere cas- amb la força d’aquesta terra...... alegria en veure el progrés dels casos operats..... unes ganes boges de fer tot el que puguis per arreglar els problemes que veus en els nous.... i la companyia de la impotència en aquells que la teva tècnica no pot fer res, nomes donar un somriure i quatre carícies que volen transmetre tot el que voldries fer per ell.

De tornada alguna becaina que altra al cotxe... contemplar aquesta terra de un verd esplèndid aquest any desprès de les pluges abundants i un retorn constant de imatges d’aquests nanos vistos.

Dormo be i avui som-hi cap a Kuderu... al centre de paràlisis cerebral.... visitem tots els nens del centre operats durant el 2007 i avaluem el seu progrés... Desprès, 26 casos nous per tractar d’esbrinar que podem fer per ells.... i jo m’encanto veient la extraordinària capacitat de comunicació d’en Mutha amb aquests nanos mentre els explica !!! i aconsegueix !!! , que ells mateixos exercitin les seves articulacions. L’emoció puja i en aquells moments ja em sobra tot però ell em reclama per comentar possibilitats quirúrgiques i s’obre entre nosaltres una extraordinària complicitat per valorar i revalorar que més podem fer i es en aquells moments -que no se explicar de cap manera- quant un es sent absolutament ple i feliç i, deixem que ho repeteixi... AFORTUNAT DE VIURE-HO

Es fan les tres i anem a prendre un xapati i una truita.... i es com si la nostre adrenalina tornés per uns moments als seus nivell normals i al acabar tornem-hi. En Jesús, el company trauma que va arribar el dia 1, havia preparat alguns cassos més complexes per comentar junts... els visitem un a un... poc a poc.... en Mutha diu la seva i nosaltres la nostra... en dos cassos ens proposem guixos correctors seriats... els tindrem uns dies a l’hospital per canviar el guix cada dos o tres dies i anar conformant les articulacions fins arribar al punt que amb l’acte quirúrgic puguem assolir la desitjada normalitat del seu peu.... sis casos més els afegim al programa quirúrgic del divendres per tractar de jugar-nos-la junts... creiem que entre els dos ens em sortirem.... en altres tres casos posem ja guixos que canviarem a la setmana..... i també em alguns casos –sempre ha de treure el cap la impotència- no els podem oferir res més que un dels caramels que per a ells hem portat... i les carícies que ens resten......

08_3


Arribem prop de les sis... una bona dutxa.... passar els apunts dels casos revisats i les indicacions dels nous cassos i a la poca estona en Mutha que truca a la meva porta amb l’excusa de portar-me el nou planing de la cirurgia de divendres ja fixat. Ens quedem xerrant una estona. M’explica el nou projecte que ha començat amb malalts amb afectació medul·lar. Està molt il·lusionat amb prop de 100 casos de malalts que ha recol·lectat de diferents pobles... jo amb la meva impulsivitat i mentalitat limitada li dic que es un programa que pot resultar molt costós i amb pocs resultats....... em mira somrienent i em diu: els podem donar molt carinyo i les famílies poden aprendre bé tres coses bàsiques que els poden canviar la vida: tenir cura de la orina i la defecació, la prevenció de les llagues de decúbit i la mobilització de les seves extremitats afectades per prevenir rigideses...... jo callo... me’l miro ... i penso que soc un afortunat de estar ara amb ell.

Avui, continuo escrivint després de 24 hores més. Hem anat a visitar a Kutacheburu, un poble a uns 70 km. d’aquí. La mateixa història amb matisos inexplicables nous.

Al acabar la visita hem anat a veure una família en la que tenen un nano de 16 anys amb paràlisis cerebral profunda. Viuen en una reduïda cabana de fusta el pare –ara esta limitat perquè es va trencar el braç en un accident- la mare i el nano. Des de la RDT han començat a gestiona’ls-hi una vivenda nova decent i un ajut mensual.

08_4


Estava algo tocat i he volgut donar un petit tomb per el poble i he guardat algunes imatges

08_5



08_6



08_7


Bé, demà primer dia de quiròfan. Amb en Jesús ens hi fotarem fins al coll.

Un fort petó i fins aviat

20-9-08

Torno a ser aquí. Havia escrit tot lo anterior i no ho havia pogut enviar, problemes informàtics ho impedien i també la feina, ja que ha estat una setmana molt intensa només arribar. Amb Jesús, que marxarà ja dijous que bé, teníem molta feina preparada per anar fent entre els dos, no sols clínica sinó també d’organització i preparar el programa dels que vindran darrera i les condicions del treball d’aquests mesos.

Bua.... quina pasada !!!!!! Ahir va ser un dia de quiròfan d’aquells del tot adrenalinics. Havíem previst un munt de cirurgies per a fer entre els dos i amb casos “complicadillos” d’aquells que t’encaparras i dius: ha de sortir.... i tio..... SURT !!!!! Quina complicitat tio, quina disfrutada, en Mutha estava feliç a tope i nosaltres ja no et dic.

Avui: passar visita al matí. Després treball de posar en ordre casos vistos i operats. Jo ahir vaig pensar: demà dissabte a migdia em fotaré una bona migdiada i a la tarda a donar un tomb per Anantapur. A l’hora d'anar a dinar es presenta en Mutha per recollir-nos i anar cap a l’hospital... un dels nanos plora molt i vol que anem a veure que passa... Pel cami li he fet aprendre (tot fent-nos un bon fart de riure amb la seva pronunciació) una frase en castellà de la que ja coneixia la última paraula: “esto es una tocada de cojones”.

Res important, el nano estaba bé, hem obert el guix per si de cas i tornar cap a la RDT doncs teniem una reunió a les cinc amb Anne Ferrer per seguir planificant el futur d’aquests messos.

Estic bé, molt bé i com ja pots imaginar, disfrutant de poder viure tot això altre cop

08_8


Fa uns moments que en Jesús m’ha convidat a una bona cervesa a la seva habitació. Després a sopar i enviar-te, si puc, un abraçada. Fins aviat


Xavier

Saturday, August 04, 2007

d'ous

“Con un par de huevos !!!!!! diuen els castellans…..i no he pogut per menys que associar la frase a lo que avui vivia”, això escrivia jo el divendres.

He anat a visitar a Nallamada, un poble que està a casi dues hores de Anantapur.

Es una zona en la que es va començar a treballar fa poc i hi tenim alguns pacients que hem anat operant. Anava a revisar com estaven i visitar-ne de nous.

9_1


Davant de on jo visitava m’ha cridat l’atenció que s’han anat ajuntant gent i de repent començant a arribar rikshaus carregats amb un munt de caixes d’ous…… Evidentment he preguntat.

9_2


Resulta que des de allí es reparteix a cada família necessitada un ou per fill i dia de la setmana. Fan la distribució quatre dies a la setmana (avui era un d’ells) i les famílies s’emporten els ous i una quantitat de gra de soja com a suplement nutricional per la família. Gratis.

9_3



9_4


He seguit visitant ...i al acabar m’ha entrat la curiositat matemàtica… ¿quants ous es reparteixen mensualment ?

En Nagras, el tècnic ortopèdic m’ha acompanyat a preguntar a les dones responsables del programa de nutrició i hem estat fent càlculs. Nomes a Nallamada es reparteixen uns 18.000 ous al mes. Si. !No m’he equivocat en els ceros….he dit 18.000 !!!!. Això per el que fa referència a aquella zona a la que ens trobàvem. He seguit després investigant. A tota l’àrea del districte d’Anantapur en que treballa la Fundació i ha 21 àrees com aquesta, unes mes poblades i d’altres menys…..

En fi……al final de les operacions aritmètiques el resultat final es: al dia es venen a repartir uns 10.000 ous. Si he dit : al dia 10.000 ous !!!, uns cinc mil parells d’ous al dia.

9_5



9_6


Evidentment m’ha quedat una sensació clara d’estar aportant una petita ajuda a tot un autèntic desplegament de forces per reduir l’impacte de la misèria en aquestes terres.

9_7



9_8


Hem acabat del tot la feina -i els càlculs- i m’han acompanyat a dinar a un restaurant del poble. Avui tenia la cuina davant mentre anaven fent el que desprès ens menjaríem…… jo també m’he pres el meu ou dur…acompanyat de xapati…. Un “no se que” que tenia molt bon gust ….i una mica d’arròs.

I el meu cap seguia pensant que “quin parell d’ous !!!!!!!! “...

9_9



9_10


Al arribar a la tarda a l’hospital.....

9_11



9_12


....tornar a veure els nanos operats i desprès cap a al campus.....una bona dutxa i deixar el cap tranquil de càlculs aritmètics... hi ha coses inexplicables. Només s’explica si un pensa que hi ha gent amb un parell de collons !!!!

9_13


Un petó

Xavier

brothetrs in arms

Que et puc dir ?

mentre escolto a Mark Knopfler “Brothers in arms” recent dutxat. Son les 8,30 del vespre i acabo de posar ordre a les anotacions de tots els malalts revisats avui.

Ha estat un d’aquells dies intensíssims de feina i de emocions… i ja saps que no puc callar.

Mira he sortit a les 9 per anar a visitar a dos pobles: Kuderu , on hi ha el centre de nens amb paràlisis cerebral que ja coneixes per d’altres vegades que te’n he parlat i que a mi hem te el cor robat dons m’entusiasma tot el personal, profes i fisios, amb el treball que fan i la dedicació que tenen. Ademes porto ja operats bastants nanos dallí.

Revisions i nous casos.

Et parlaré d’un cas: recordes a Lackshmidevi?, la vaig operar al gener i no podia caminar, s’arrastrava ....ha entrat caminant amb les seves crosses i dempeus. Imagines la alegria que es pot arribar a sentir?

8_1


Un munt de revisions..de casso nous...un munt d’alegries al veure l’evolució de tots els operats i sensacions molt profundes de impotència per no poder fer res per alguns cassos molt límit. Només les carícies i l’afecta que puguis donar amb uns minuts, intentant suplir amb elles la solució de per vida que voldries donar-los.

Al acabar, cap a Uravakonda..una bona estona mes de cotxe per arribar a un pobla bastant llunyà.. Mes visites...revisions...nous cassos .... alegries...emocions ....impotències....carícies .... calor...bastanta calor....donar voltes al cap buscant sol.lucions per cassos que no en tenen.... Nichitha, 6 anys..pseudoartrosis infectada de tibia amb el turmell destruït i la cama que es doblega a cada pas per on no ha de fer-ho......i tu que no veus res mes possible que l’amputació....i el cor es revela i busques altres possibilitats per no arribar-hi.....

8_2


Al acabar he escrit un missatge de mòbil, a una personada estimada dient-li:

“Estic a l’últim reco d’aquest mon. Porto visitats 50 nens amb totes las deformitats i problemes imaginables. Son les 3 i vint i anem a veure si mengem algo per desprès anar a l’hospital a veure els 9 ingressos per operar demà. Estem a 80 km. Però tranqui....estic feliç. Un peto.”

Ens han donat de dinar allí mateix.

Al despatx on hem dinat unes inscripcions a la paret enfortien molt mes encara el desig d’arribar a tots

8_3



8_4



8_5


Al acabar de dinar he aprofitat per treure el cap en una reunió mensual dels “health community workers” (treballadors de la salut de la comunitat) son dones a les que es forma en els aspectes mes basics de salut per que puguin ser capaces de detectar problemes i fins i tot actuar com a personal sanitari, sense ser-ho, davant dels problemes de les àrees rurals allunyades de tots els centres de salut.

M’ha fet gràcia com em mostraven els seus botiquins i pastilles. Totes amb el sari verd , així son fàcilment reconegudes per tots els membres dels pobles.

Hem rigut fent-nos unes fotos...mentre el meu cap no deixava de pensar en la mancança del mes elemental en aquestes àrees i que es supleix amb formació a qui te l’esperit de servei i potser no te estudis ni mitjans per obtindre’ls.

8_6



8_7


Hem sortit cap a l’hospital. Al arribar-hi, i entrar a la planta, em trobo entre els 9 nens ingressats per operar demà a Lacksmi del centre de Kuderu, la coneixeu també des de el gener en que os vaig enviar la seva foto repartint aigua a la resta de nens del centre. Demà li farem una petita cirurgia a la cama dreta per millorar mes el seu estat....amb quina alegria ens hem saludat.....

8_8


Estava encara a la planta quant m’han portat dos nens amb malformacions severes...un de 20 dies de edat amb dos peus bots i ambdues caderes malament a part del femur dret...he demanat rx ...demà podré veure-les i decidir si puc fer algo. L’altre, de uns dos anys, amb una malformació congènita de la tibia esquerre...impossible caminar...he demanat també rx i demà prendré decisions.......ojala i hagi possibilitats.

Tios...potser tot això està escrit sense pensar-ho gaire, però està escrit a cop del cor tocat per un dia molt llarg on ha bategat molt intensament.

Xavier