Ei tio, si tens cinc minuts t’explico coses de les últimes 15 hores de un dia qualsevol –avui- a l’Índia.
A les 8,30 sortim del campus per anar a l’Hospital de Bathallapali a passar visita, amb Mutha i Nagras, als 8 malalts operats ahir. Tots be... podem deixar-los tranquils i marxar a visitar pacients a un poblat a uns 60 quilometres, Tadipathri.... una carretera molt feta malbé per les pluges....El camí, llarg, carregat de imatges indescriptibles d’aquesta Índia rural i materialment –només materialment- pobre... molt pobre...
Al arribar al centre de la RDT al poble... per el nombre de sabates ja saps que ens espera una visita llarga... i mes encara si tens en compte que poca gent va calçada.....
Fins a 50 pacients que et fan sentir tota mena d’emocions ...... i et fan pensar que realment val la pena tot això.......
Una foto amb l’equip que s’ho val: Nagras, el tècnic ortopèdic, Nagabhusana, el noi, i les noies Ramadavi i Parvathi: tot el dia i tots els dies de l’any dedicats als discapacitats d’aquest poble. Tot es dedicació... carinyo...professionalitat...quin equip !!! .... t’ho passes d’allò mes be... tot i que desfilen per davant teu totes les maneres imaginables e inimaginables en que un ser humà pot estar físicament discapacitat....
Pares per dinar a les 2.30 i en 20 minut tornem-hi....
Hem acabat a les 4,30..... cada pacient una emoció diferent ..... de l’alegria immensa ....a la tendresa.....a les llàgrimes ......i al riure mes intens....
Els visitem poc a poc.... s’ho mereixen... esperen de nosaltres que els puguem donar una solució..... que a vegades no hi es, ... o jo.... no la sé....
Algunes emocions amb nom:
Motherbee: Ha entrat plorant amb el seu pare. Te espina bífida des de naixement.... les dues cames no la porten... fa uns dies te un abscés a cada natja, un ja s’ha obert.....els pares son grans ..... demanava una solució per favor.... Ens hem mogut amb Nagras... demà a de estar a l’Hospital ... hem de obrir-los...ha de deixar de patir.... per lo menys per això... els pares son grans no la podran acompanyar ni tenir cura d’ella a l’Hospital... es igual .... l’assistent social trobarà la manera d’arreglar-ho.....
Babu. El vaig operar el desembre del 2003. Ara camina i corre ...el seu pare somriu de manera indescriptible.... quina alegria ell i jo.... el xaval potser no se’n entera tant...... era molt petit....
Sunkamma: te 18 anys.... polio a ambdues cames.... s’arrossega i per això ens mira des de gaire be sota la taula que fem servir de taula d’exploració.... quina bellesa !!!...... vinga donar voltes a que podem fer per millorar la seva marxa.... i ella només feia que somriure...
Raveendra: polio bilateral........ ell mateix s´ha construït aquest tricicle per desplaçar-se... fixeu-vos que porta fins i tot dues eines per si i ha pana......
...... així fins a cinquanta......
Al acabar... eren prop de les cinc.... hem anat a les canteres del poble ...... allí hi ha moltes cases fetes amb la pedra negra aquesta..... després al temple.... una meravella de pedra...... al entrar... ja era fosc... una família amb la moto que anava a pregar...
el pare m’explica que treballa al tren..... m´ensenya el temple i preguem....... hem dirigeixo als seus Deus i al meu Deu pregant que no s’enfadin si amb el bisturí canviem algun dels plans que tenien per els seus..... al moment canvio de pensament i agraeixo que m’utilitzin per els seus plans amb ells......en Nagras entra al temple però no a les “capelles” de cada Deu... al preguntar-li el perquè, al sortir, m’explica que un hindú no pot fer-ho després d’haver menjat pollastre o carn .... a mig dia havíem menjat xapati i pollastre....
Es tard ja i tornem cap al campus... primer passarem per l’Hospital per veure els nanos ingressats avui per operar demà..... set mes... al arribar la planta a tope... i ha malalts per tot arreu... fins i tota a sota els llits amb estores....
semblen lliteres i no ho son..... veiem a cada un d’ells... decidim quin tipus de cirurgia farem amb cada un..... i al sortir.. als passadissos de l’hospital –son ja les deu de la nit- i ha familiars dormint..... menys un xicot que està encara llegint a la llum del passadís....
l’hi pregunto que llegeix..... em diu que està estudiant anglès... li pregunto a qui tè ingressat –està davant de la planta de ginecologia- i hem respon que te a la seva germana....
-¿com està?, li dic...
-be, em diu,.... millorant... ...una encaixada de mans... namastè.... i penso que potser els deus li siguin favorables ......
Arribo.....t’escric a tu i després passaré les notes clíniques i les fotos dels pacients revisats a l’arxiu perquè el trauma que vingui darrera meu tingui lo mes complerta possible la historia de cada un d’aquests pacients. ....
Ei tio.... potser m’enrotllo o son masses bites per el teu ordinador.... però crec que valia la pena explicar-t’ho......
Fins aviat
