Lakshmi

Però això es la India ..... ahir al vespre l’ultima cosa que vaig fer va ser passar per l’hospital per veure els malalts pendent de cirurgia per avui........ hi havien previstos fins a 15 ingressos...... al final només ingressen 12....d’ells 3 els fan enrere els anestesistes.....no es poden operar sense tractar prèviament patologies de base, unes mes importants i d’altres banals..... , be, com queden nomes 9 aprofito per colar ja a Suseela........el seu peu està preparat....... vaig a dormir tard amb el cap repassant mentalment les cirurgies a fer avui..... no dormo massa be....m’aixeco ales 6,45 ..a les 7.30 sortim cap a l’hospital..... al arribar ens diuen que un dels malalts per operar s’ha fugat... suposo que pors de última hora...... insisteixo als anestesistes que revisin Suseela mentre anem fent les altres cirurgies....... a final de mati al acabar les cirurgies em diuen que Suseela no es pot operar....s’ha de tractar prèviament........un quinze dies per lo menys ..., ja no serè aquí i no ve cap altra trauma darrera meu fins l’estiu... que faig ?....... m’emprenyo? ..... ho envio tot a la merda?.....
Paro un moment.... respiro i penso...això es l’India i has de seguir aprenent que les coses no som com voldries...costa...però es una constant, especialment aquesta estada...
Ahir vaig estar revisant nens del centre de paràlisis cerebral de Kuderu operats des de el 2003......

L’equip de profes i fisioterapeutes que cuiden d’ells son una passada.... el que mes em va sorprendre no va ser sols el bon estat desprès de les cirurgies fetes sinó el progrés mental de capacitat de relació de molts dels nens..... son uns fieres treballant.

Deixem que et passi una foto que resum una historia.......
Es va fer l’hora de dinar quant acabem de visitar .... al preparar-se els nens per dinar vaig veure’ls a tots asseguts a terra i a Lakshmi -que el desembre 2003 quant la varem operar no podia caminar- passant per tots ells amb una galleda d’aigua, un per un, perquè es rentessin les mans......

Havíem treballat força i era tard...però potser ja no feia falta que mengés res ...m’havia omplert l’emoció..... val la pena ... si ... val la pena.
Be... fins aviat ... si aquesta India no disposa el contrari.

Un peto.

Xavier

Suseela

Sovint em costa escriure perquè tinc la certesa absoluta que no sabre transmetre res del que estic vivint i que empobriré totes les emocions i sentiments i pensaments a l’hora de passar-los al paper ... i passen els dies i arriba un punt que no pots mes que tractar d’explicar-ho encara que ho esguerris.

La feina va a bon ritme.... no hi ha complicacions amb els nens operats i crec que haurem ajudat a un bon grapat mes.

Aquest es el nucli fonamental del meus dies aquí...son moltes hores de treballar i amb una gran concentració dons cada gest quirúrgic o decisió que prens te moltes repercussions sobre cada una d’aquestes persones a les que potser en molt temps no els arribarà una altre opció de encarrilar el seu problema...i ets conscient d’això i procures donar al màxim.

Impressiona l’actitud d’alguns d’aquest nens davant el dolor...aguanten ferm molts d’ells i a vegades no puc mes que sorprendrem....

Mireu en Ganesh, mentre li feien l’anestesia espinal aguantava com un home, ni una llàgrima ...ulls tancats apretats i llavis bufant.....

Al anar a visitar a un munt de pobles et dona l’oportunitat de descobrir infinitat de detalls de la vida quotidiana d’aquesta gent ...els seus costums...el seu viure.....i sobre tot de topar-te contínuament amb mirades que reflecteixen tota una situació....destaquen sempre les mirades dels nens...

Aquesta ultima es Suseela..la recordeu?....hem anat fent canvis de guixos ...hem hagut d’abandonar el peu esquerra dons serà per cirurgia mes complexa mes endavant ...seguim lluitant amb el peu dret que respon prou be i dimarts arriba el moment de la cirurgia

La foto no es molt bona però te valor dons Suseela es molt seriosa....dissabte al mati..desprès de fer-li el tercer guix vaig veure que em començava a somriure ...... li ha costat fer-ho com a nosaltres ens esta costant el seu peu...espero que aquest somriure que ja ha arribat sigui com un presagi de la cirurgia de dimarts.

No tot es quiròfan.... també vius la vida d’aquí..El dimecres passat va ser la boda de una filla de Dasarath, el director del programa de discapacitats..... va ser un bon moment per viure de la vora al seus costums...tot un festival de color... i tractes constantment d’entendre la seva cultura i deixar-te sorprendre per tot això...

En un moment de les celebracions varem coincidir amb uns quants companys de l’hospital de Batahallapali que ara us presento:

Al meu costat, Dr.Alexander de cirurgia, desprès....amb la samarreta del Madrid !!!!! Dr.Harish anestesista...mes a la dreta Madam...ginecoleg ..un gran tipus...i a la dreta del tot Durguesh..pediatra i director de l’hospital.... varem estar a gust fora de la feina gaudint de una festa prèvia a la boda la nit avants....

D’altres moments al dia compartim amb Mutha...una de les nostres passions que es anar tranquil•lament a veure els diferents tallers de les nenes discapacitades i fer petar la xerrada una estona amb elles......

En fi, .... que no patiu per mi ...estic be i en la meva salsa a tope

Fins aviat.

Xavier

Midathur

M’aixeco a les 7.00…dutxa..esmorzo a la cantina…. Pinya..te i galetes….
A les 8 el jeep amb el driver….sortim del campus i esperem a Mutha que viu just al davant, nomes creuar la carretera….

Anem a pasar visita a Batahallapali mentre contemplem com la vida fascinant es manifesta en el camí fins l’hospital…

Pase de visita als nens ingressats operats ahir.

Veure que estan be.... jugar amb ells.... i algun detallet que ajuda a distreure’ls del dolor

Al sortir..foto ….per la posteritat. Aquest es un equip indescriptible –Nagras a l’esquerra i en Mutha a la dreta- seriosos….com demana el moment. Ells fan possible tot aixo.

Desprès de l’hospital avui toca anar a visitar a les terres d’en Mutha. El poble es diu Midathur , a una hora amb cotxe….primer hem de creuar Anantapur…..la vida que bull per tots costats…

Durant el camí a Midathur amb Mutha xerrem de la vida…de com ens canvia tots els plans que puguem fer i ens presenta els seus…..
Al arribar…nens i familiars esperant……una pixadeta i a començar…son les 11

Revisions de casos operats ... estan be….la immensa majoria……però m’enganxo quant trobo a Suseela.

Te 5 anys i li han recidivat els seus peus bots operats fa dos anys….. miro el calendari: …”Mutha jo marxo el 8 de Febrer, si ingressa demà dissabte podem posar els primers guixos i fer canvis cada 4 dies fins arribar al dia 1 i operar-la… hem de fer-ho… va ”, no hi ha cap resistència…es posa en marxa el pla.

Desprès de unes 20 revisions segueixen 14 casos mes nous….aquí la cosa es posa dura….a quin mes fort…son molt límit…… i ... has de prendre una decisió…la visita de cada pacient es llarga… possibilitats de millorar-lo…..situació familiar per seguir desprès el tractament……. valorar els mitjans del que disposem… i al final a uns els diràs que endavant i d’altres hauran d’esperar a que disposem de mes mitjans i fins i tot en alguns s’hauran de prendre decisions dures… amputació de una cama…. cap possibilitat de recuperació….lluitar perquè descobreixi un sentit a la seva vida de discapacitat i tractar de buscar la seva incorporació social en el seu estat……

Una mare ens prega si per lo menys podem arreglar els braços al seu fill…si no les cames

En un altre nen s’ha de posar en marxa un pla urgent de nutrició……una nena ha de ser operada abans de que passin els anys i repercuteixi en les seves caderes……son 34 histories…34 nanos i pares i mares…. Son 34 llisons….. entre ells hi ha moments molt feliços com retrobar a Lakshmi - la recordeu ?- seguint un bon curs de recuperació

Però també casos de impotència …… de haver de buscar d’altres ajudes que la de fer que caminin…potser que se sentin també persones a pesar de la seva discapacitat…i casos per lluitar fins al límit…..en dos cassos mes en Mutha em diu: “el quiròfan del dia 30 esta ple però aquest nano l’hem de afegir”…i ho diu com si em demanes permís….si en algun moment m’atrevís a dir prou…..la seva petició m’ho desmuntaria….no hi ha discussió…nomes una mirada … i prendre el nom ……….

Acabem tard…. Es reparteix dinar a tots els nens i acompanyants que han vingut des de
lluny …

Amb mi es marquen un detall i anem a dinar a un restaurant en una cruïlla al sortir del poble. Em recorda la benzinera de Altafulla, esta ple de camions i gent que ha parat a dinar…es la carretera que va de Bangalore a Hayderabat…una via important de comunicació del sud de l’India

El lloc te bona pinta i fins i tot crec que hi pots fer una becaina, canviar-te de roba i netejar-te les dents…(no us perdeu els raspalls de dents penjats de l’arbre).

…..m’espera un bon dinar …chapati …arros…pollastre tallat a trossets…..pica bastant…..

Al acabar els nens se’n van cap a casa i nosaltres retornem a Anantapur al campus. Una parada per el camí per fer un te….i veiem dues generacions…la nena emparrada amb netejar aquesta India increïble i l’avi al que m’ha semblat que se li queia la baba amb la neta.

Abans d’entrar a la meva habitació ens assentem a la vorera amb en Mutha….estem contents…hi ha bons resultats i ens hem emparrat en uns quants casos que no preveiem….. hi ha molta complicitat …i molta energia. Hi ha ganes tio… i ha ganes !!!!. Dema dissabte quedem a les 8 per passar visita a l’hospital…..i fer els primers guixos de Suseela……diumenge a les 9 del mati per anar a visitar a Kaliandurg…son les 7 del vespre, m’he dutxat i aprofito per fer-te quatre ratlles, en Mutha es presentarà de un moment a l’altre, ben segur…..no se de que xerrarem...però es igual…..potser tant sols ens mirarem i sabrem que els dos estem del tot enganxats per aquets “intocables”.

Tot axó ha passat avui...i alguns detalls us els he pogut recollir en aquestes fotos.

Un petó.

Bathallapali, Narpala...

Per aqui segueixo enfrascat en tot això. No es fàcil… aquesta es ja la cinquena vegada que estic aquí i cada dia es un continu contrast -a cada moment- aquesta India es imprevisible i cal acceptar a cada moment el que arriba .

La feina no es només operar i visitar.....això seria donar-los-hi un peix. Si vols fer autèntica feina d’ajuda els has de ensenyar a pescar......i ha infinitat de detalls ....de coses de organització..... de ordre...de neteja.....de selecció de material...de cuidados imprescindibles amb els malalts....de confecció de la historia clínica per tenir cura de l’evolució del malalt.....la tasca te moltes vasants...

Coincideixo cada dimarts i dijous dinant a l’Hospital amb Marta una metgessa espanyola que està treballant al centre de HIV que s’ha fet al costat de l’Hospital de Bathallapali. El centre es una monada. Net..polit..ventilat.....aquí la sida està molt molt estesa....

La Marta es una tia fenomenal que porta ja aqui uns mesos i seguirà fins octubre...... les nostres xerrades a mig dia girant sovint al voltant de tenir paciència ...de repetir una y mil vegades les coses...de no cansar-se de tenir cura del mes elemental....

Vaig estar a la planta de pediatria del hospital de sida curant una noia de unes cremades a la ma...... Un cop curada una estona jugant alli amb els nanos ingressats...es fort...es molt fort !!! ells son els que menys culpa tenen de la seva malaltia....

Quant s’acaba el quiròfan i les visites de malalts, entres en la resta de tasques.

S’ha de comprar material per quiròfan i amb Mutha anem a Anantapur a fer-ho.....

... i entre nosaltres va creixent mes encara la complicitat que ja ens tenim ...

Avui he estat visitant a Narpala........ al arribar un munt de nanos ....

revisions de pacients operats, alguns d’ells ja fa els tres anys i estan be....es una disfrutada....d’altres encara estan amb tractament....i amb d’altres desgraciadament no pots fer-hi res...... per això al quedar ja la sala buida després de tot el matí visitant ....una mirada a la paret.... de la resta de feina per millorar aquets nanos a la que no podem arribar ..espero que ALGU pugui encarregar-se’n.... es com una petició

Ens quedem a dinar allí mateix...i hem diu Mutha...rentat be les mans , no vull que acabis el dinar amb cagarrines ...no hi ha aigua a l’aixeta ni sabó i em porta una gerra d’aigua... i sabó de rentar roba...........li faig cas...i em rento com si anés a operar.....

Tot i que la meva fe en el sabó de rentar la roba es absoluta ......al creuar l’espai de la cuina...

i seure a terra per menjar -mentre ens serveixen unes noies del centre- aquesta fe trontolla......

Res....una passada tot plegat... però us asseguro que aquesta canalla s’ho valen....

Lakshmi

Estimats tots:

Una setmana… i aquí segueixo, enfrescat en una historia impossible d’explicar…

Hi ha moments molt intensos i brutals........ i d’altres sembla que tot ho envaeixi la calma...costa fer-se a la mentalitat dels indis.... contínuament es quelcom imprevisible...... Estic be. Treballo molt i a gust...es nota l’experiència ja agafada prèviament..

El cap de setmana també van passar els Reis per aquí.....el dia 5 vaig aixecar-me aviat per anar a l’hospital a veure els operats. Estaven be. Vaig treure nous cultius al nostre amic Nagarayanaswamy i vaig intentar picar fort amb l’estratègia a seguir. Valorat que els mitjans dels que disposo eren pocs vaig dir-me: “ Manu ... a lo grande” Vaig anar a parlar amb el director de l’hospital, Dr. Durguesh –es pediatra i ja ens coneixem de d’altres vegades, es un home de posat seriós i que si diu blanc i per avui, es blanc i per ara mateix- i li vaig plantejar el problema del nostre amic: ha de ser enviat a un Hospital a Bangalore amb mes mitjans que el nostra.

Al cap de una estona –mentre visitava- vaig veure rondant per allí fora a Nagarayanaswamy... ens varem creuar algunes mirades de complicitat...i algun somriure... tot i que jo no entenia que feia allí.... A la poca estona es va presentar Dasarath –el Director del Programa de discapacitats- a xerrar amb el nano..... total que a la poca estona estaven parlant amb el nen i la seva mare dos assistents socials responsables de la seva zona gestionant el trasllat a l’hospital de St.Jones a Bangalore i l’acompanyament del nano mentre duri la seva estada allí. La situació familiar es dura...el pare malalt mental incapacitat del tot i la mare i la mare sense mes possibilitats de fer-se càrrec de tot el que suposa això......vaig comentar a Dasarath que si havíem de buscar recursos econòmics ho faríem...va dir-me que correria tot a càrrec de la Fundació,

Al vespre del dia 6, en el meu diari escrivia: “al anar a l’hospital a passar visita Nagaraswamy ja no i era, havia marxat a casa i des de allí a Bangalore........no se si amb cotxe o portat directament per las Seves Majestats en camell”.

El divendres amb en Mutha varem operar a Lakshmi...

te unes deformitats degudes a la polio molt importants, camina així

Avui el dia ha començat molt aviat .. a les 7.30 pesàvem visita als nens ingressats i a Lakshmi l’hem començat a posar dreta amb els seus Guixos.

Desprès cap a Kadiri...un lloc que està a un parell de hores en cotxe... allà primer han fet una reunió els encarregats de cada poble amb el tècnic ortopèdic que porta la zona, per seguir parlant de malalts pendents de cirurgia i fent els llistats del pròxims dies de quiròfan....eren les 9 del matí, en acabar... un te “al bar de la cantonada” i començar la visita de nous pacients de la zona.

Acompanyats per algú de la familia o amics han anat desfilant un munt de nanos

Després de dinar hem tornat a l’hospital per veure els que ingressaven avui per operar demà....

Mentre els estava veient ha arribat un dels nois que treballa al taller d’ortopèdia del mateix hospital per prendre mides a Lakschmi..... se li faran ja les crosses a mida i les plantilles per recolzar els seus guixos a terra, i començar a caminar dempeus

Ja veieu...es marca en un paper la mida de la plantilla...i es mesura la distancia de l’aixella a la planta del peu......demà els estrenarà.....

Una setmana i a tope..... m’agradaria tenir mes tems i mes capacitat de explicar les coses per conseguir tranmetre millor tot...en fi... un’altre possibilitat es que aneu pensat en fer un cop de cap i venir per aqui algun dia....s’ho val !!