Ja estem a la meitat de la nostra estada. El temps està volant, però a la vegada no ens perdem ni un sol minut. Tot són vivències i alegries que a pesar de fer l’intent, mai podran ser transmeses a qui no ho està absorbint amb tots els sentits alertes i expectants...
A pesar de tot sempre n’hi ha un record i a vegades sempre ve a la ment allò de:
- ostres!!! A “..........”això li encantaria..................
- jo!!!! La Núria hauria de veure això...................
- a la mama li agradaria veure’m així......................
- etc, etc, etc...............
Tots els moments, siguin de feina o d’esbarjo estan sent enriquidors a excepció d’aquells minuts en que a vegades et salten les llàgrimes al veure alguna situació al límit en que has de llençar la tovallola i no tens al teu abast l’ajut que esperen de tú......Però res de llàgrimes i os intento alegrar aquest missatget amb unes fotos preses ahir al mig de la carretera que ens portava a Uravakonda (rep aquest nom d’una muntanya en forma de cobra que domina la ciutat).
Unes dones estaven posant a lo llarg de la carretera la collita de cereals.
Amb això aconsegueixen que quan passen els cotxes, les rodes els hi separen el gra de la palla. A més cotxes passen millor que millor...i qui a dit que la carretera és només pels conductors i per portar-te als llocs...els agricultors els hi donen millor ús! No creieu!
Quan ja han passat el major número de cotxes possibles, s’ha de fer la veritable separació del gra de la palla. Doncs hem d’aprofitar un altre recurs ben econòmic: la brisa, l’aire, el ventet. Ens pujem a una alçadeta, posem la
collita en una criba i saltegem amb alegria mentres els nens porten una coreografia acompanyada de cridoria, riures.....
La feina continua i ja s´ha d’anar preparant el següent cistell que el ventet esta col·laborant i no es moment de badar i desaprofitar-ho!!!
Tot això ho estant fent i a la vegada estan expectant i sorpresos per la curiositat que suscita en nosaltres la seva feina. Principalment els nens no estenen res i els seus ulls creixen mirant com fem fotos de tot....
Quan ja marxem, els hi ensenyem les fotos! (Gran avantatge de les cameres digitals juntament de la despreocupació pel número de fotos que dispares)
I com sempre, la millor instantània que aconsegueixes són els seus somriures!!!!!!!
Petons
ANNA
No comments:
Post a Comment