mentre escolto a Mark Knopfler “Brothers in arms” recent dutxat. Son les 8,30 del vespre i acabo de posar ordre a les anotacions de tots els malalts revisats avui.
Ha estat un d’aquells dies intensíssims de feina i de emocions… i ja saps que no puc callar.
Mira he sortit a les 9 per anar a visitar a dos pobles: Kuderu , on hi ha el centre de nens amb paràlisis cerebral que ja coneixes per d’altres vegades que te’n he parlat i que a mi hem te el cor robat dons m’entusiasma tot el personal, profes i fisios, amb el treball que fan i la dedicació que tenen. Ademes porto ja operats bastants nanos dallí.
Revisions i nous casos.
Et parlaré d’un cas: recordes a Lackshmidevi?, la vaig operar al gener i no podia caminar, s’arrastrava ....ha entrat caminant amb les seves crosses i dempeus. Imagines la alegria que es pot arribar a sentir?
Un munt de revisions..de casso nous...un munt d’alegries al veure l’evolució de tots els operats i sensacions molt profundes de impotència per no poder fer res per alguns cassos molt límit. Només les carícies i l’afecta que puguis donar amb uns minuts, intentant suplir amb elles la solució de per vida que voldries donar-los.
Al acabar, cap a Uravakonda..una bona estona mes de cotxe per arribar a un pobla bastant llunyà.. Mes visites...revisions...nous cassos .... alegries...emocions ....impotències....carícies .... calor...bastanta calor....donar voltes al cap buscant sol.lucions per cassos que no en tenen.... Nichitha, 6 anys..pseudoartrosis infectada de tibia amb el turmell destruït i la cama que es doblega a cada pas per on no ha de fer-ho......i tu que no veus res mes possible que l’amputació....i el cor es revela i busques altres possibilitats per no arribar-hi.....
Al acabar he escrit un missatge de mòbil, a una personada estimada dient-li:
“Estic a l’últim reco d’aquest mon. Porto visitats 50 nens amb totes las deformitats i problemes imaginables. Son les 3 i vint i anem a veure si mengem algo per desprès anar a l’hospital a veure els 9 ingressos per operar demà. Estem a 80 km. Però tranqui....estic feliç. Un peto.”
Ens han donat de dinar allí mateix.
Al despatx on hem dinat unes inscripcions a la paret enfortien molt mes encara el desig d’arribar a tots
Al acabar de dinar he aprofitat per treure el cap en una reunió mensual dels “health community workers” (treballadors de la salut de la comunitat) son dones a les que es forma en els aspectes mes basics de salut per que puguin ser capaces de detectar problemes i fins i tot actuar com a personal sanitari, sense ser-ho, davant dels problemes de les àrees rurals allunyades de tots els centres de salut.
M’ha fet gràcia com em mostraven els seus botiquins i pastilles. Totes amb el sari verd , així son fàcilment reconegudes per tots els membres dels pobles.
Hem rigut fent-nos unes fotos...mentre el meu cap no deixava de pensar en la mancança del mes elemental en aquestes àrees i que es supleix amb formació a qui te l’esperit de servei i potser no te estudis ni mitjans per obtindre’ls.
Hem sortit cap a l’hospital. Al arribar-hi, i entrar a la planta, em trobo entre els 9 nens ingressats per operar demà a Lacksmi del centre de Kuderu, la coneixeu també des de el gener en que os vaig enviar la seva foto repartint aigua a la resta de nens del centre. Demà li farem una petita cirurgia a la cama dreta per millorar mes el seu estat....amb quina alegria ens hem saludat.....
Estava encara a la planta quant m’han portat dos nens amb malformacions severes...un de 20 dies de edat amb dos peus bots i ambdues caderes malament a part del femur dret...he demanat rx ...demà podré veure-les i decidir si puc fer algo. L’altre, de uns dos anys, amb una malformació congènita de la tibia esquerre...impossible caminar...he demanat també rx i demà prendré decisions.......ojala i hagi possibilitats.
Tios...potser tot això està escrit sense pensar-ho gaire, però està escrit a cop del cor tocat per un dia molt llarg on ha bategat molt intensament.
Xavier
No comments:
Post a Comment