Però això es la India ..... ahir al vespre l’ultima cosa que vaig fer va ser passar per l’hospital per veure els malalts pendent de cirurgia per avui........ hi havien previstos fins a 15 ingressos...... al final només ingressen 12....d’ells 3 els fan enrere els anestesistes.....no es poden operar sense tractar prèviament patologies de base, unes mes importants i d’altres banals..... , be, com queden nomes 9 aprofito per colar ja a Suseela........el seu peu està preparat....... vaig a dormir tard amb el cap repassant mentalment les cirurgies a fer avui..... no dormo massa be....m’aixeco ales 6,45 ..a les 7.30 sortim cap a l’hospital..... al arribar ens diuen que un dels malalts per operar s’ha fugat... suposo que pors de última hora...... insisteixo als anestesistes que revisin Suseela mentre anem fent les altres cirurgies....... a final de mati al acabar les cirurgies em diuen que Suseela no es pot operar....s’ha de tractar prèviament........un quinze dies per lo menys ..., ja no serè aquí i no ve cap altra trauma darrera meu fins l’estiu... que faig ?....... m’emprenyo? ..... ho envio tot a la merda?.....
Paro un moment.... respiro i penso...això es l’India i has de seguir aprenent que les coses no som com voldries...costa...però es una constant, especialment aquesta estada...
Ahir vaig estar revisant nens del centre de paràlisis cerebral de Kuderu operats des de el 2003......
L’equip de profes i fisioterapeutes que cuiden d’ells son una passada.... el que mes em va sorprendre no va ser sols el bon estat desprès de les cirurgies fetes sinó el progrés mental de capacitat de relació de molts dels nens..... son uns fieres treballant.
Deixem que et passi una foto que resum una historia.......
Es va fer l’hora de dinar quant acabem de visitar .... al preparar-se els nens per dinar vaig veure’ls a tots asseguts a terra i a Lakshmi -que el desembre 2003 quant la varem operar no podia caminar- passant per tots ells amb una galleda d’aigua, un per un, perquè es rentessin les mans......
Havíem treballat força i era tard...però potser ja no feia falta que mengés res ...m’havia omplert l’emoció..... val la pena ... si ... val la pena.
Be... fins aviat ... si aquesta India no disposa el contrari.
Un peto.
Xavier
No comments:
Post a Comment